Ser ‘bon noi’ a Catalunya


EL MUNDO, Crónica Global, Expansión, Onda Cero, El Confidencial, Vozpópuli, Antena 3, La Razón, ABC, Cope, RNE, Economía Digital, e-Notícies, 13TV, El Independiente, Periodista Digital són només alguns dels mitjans de comunicació que no van tenir ponents en el VI Congrés de Periodistes que va organitzar, aquest divendres a Barcelona, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, tot i tenir una part important dels seus lectors en aquesta comunitat autònoma.

És possible que els organitzadors hagin intentat que representants d’alguna d’aquestes empreses formessin part de les taules rodones i exposicions. M’agradaria tenir el detall si així ha estat. Però veient la selecció final que va acudir a l’esdeveniment resulta curiós comprovar que la immensa majoria de les capçaleres excloses, anteriorment esmentades, tenen una característica comuna: tant en l’actualitat com en els últims anys han mantingut algun tipus de postura crítica amb l’esdevenir de l’anomenat procés independentista català.

Sóc malpensat? Per comprovar si m’equivoco convé llegir en quins mitjans treballen o col·laboren els escollits pels organitzadors de l’esmentat congrés per alliçonar els assistents sobre el passat, el present i el futur del periodisme. Amb quatre representants, el diari Ara. Amb dos, TV3 i Alternativas Económicas. Amb un, El Punt-Avui, Vilaweb, El País, Diari de Girona, Nació Digital, El Crític, Catalunya Ràdio, TVE, La Vanguardia, Mongolia, El Periódico i Telecinco. La persona que col·labora en la cadena de Mediaset també ho fa al diari Ara. No totes les capçaleres són sobiranistes, nacionalistes o independentistes pota negra, de fet, algunes d’elles tenen com sa costum riure de tot i de tots, i altres (les menys) intenten alternar certa equidistància amb postures en defensa del respecte a les lleis i la Constitució. També hi ha altres professionals de la comunicació que provenen del món corporatiu.

No discutiré la idoneïtat o no dels ponents escollits, estic convençut que tots ells tenen la suficient experiència per aportar noves idees al debat sobre l’estat de la professió. El que sorprèn és que, d’entrada, s’aprecia cert biaix en les empreses escollides. No cola el “no convidem a empreses, sinó a professionals concrets”, perquè la selecció indica la marca que deixa la línia de l’esdeveniment. En una situació política normal es podria pensar que el sotasignat té la pell molt fina, que l’unionisme ennuvola la seva ment i que no n’hi ha per tant. Però en l’ecosistema comunicatiu català actual no és tan estrany pensar que el col·legi de periodistes està clarament escorat i que ha decidit donar el mínim protagonisme possible a les capçaleres no sotmeses al pensament únic independentista. Dóna la sensació que amb el seu dit assenyala quins mitjans són bons nois i qui no ho són. Per descomptat, amb alguna excepció honrosa a la llista, per evitar el “què diran”.

Però que no es digui. Posat en contacte amb alguns dels mitjans no presents, per comprovar si algú de l’organització havia contactat amb ells per convidar-los a participar en el congrés, les respostes rebudes van oscil·lar des de les rialles per la ingenuïtat de la pregunta a l’escepticisme més absolut sobre el paper del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Entitat que, cal recordar, va donar suport al juliol de 2014 de manera entusiasta, juntament amb una altra vintena de col·legis professionals, un manifest a favor de l’anomenat dret a decidir que es va presentar en un acte organitzat per Òmnium Cultural, associació que, com tot el món sap, no es caracteritza pels seus valors en defensa de la convivència entre els ciutadans de Catalunya i d’aquests amb la resta d’espanyols.

No resulta còmode ser periodista a Catalunya si no s’és un fervent partidari del procés independentista. De fet, es produeix una espiral del silenci en bona part de les redaccions de mitjans catalans: molts professionals de la comunicació, que creuen que s’ha d’informar i no convèncer a ningú de les virtuts de la secessió, prefereixen callar per evitar-se problemes. I els que creuen que la Constitució no és el problema de Catalunya, sinó la solució, amb més motiu. Hi ha molts activistes que prenen nota, i la proliferació de llistes d’addictes i no addictes no és cap novetat en l’orbe nacionalista català.

És més fàcil prosperar en el periodisme català si un no obre la boca i, sobretot, si es mostra una adhesió indestructible a la causa del procés secessionista. Al final, l’aixeta econòmica que prové de les administracions públiques autonòmiques (gairebé totes en mans dels separatistes i els seus voltants) és molt important per a la supervivència de les empreses, i els mitjans audiovisuals més potents d’àmbit català són propietat de la Generalitat. Per això molts eviten tancar-se portes en una comunitat que tampoc és tan gran ni té tantes capçaleres. Per descomptat, per mantenir la hipocresia de la suposada pluralitat sempre hi ha una mínima quota de tertulians o columnistes dels que ells anomenen unionistes. Això sí, sempre en minoria i sempre molt controlats, perquè el missatge correcte sigui el que convé a la causa de la futura, hipotètica i inviable República Catalana a la qual cada dia es podrà menjar gelat al gust i on el càncer desapareixerà en un tres i no res.

Aquestes dues últimes consignes formen part de les promeses d’aquest món feliç que seria la Catalunya independent. Amb invertir cinc minuts en qualsevol cercador d’internet descobriran el que els catalans ens perdem (segons els secessionistes) per mantenir el projecte comú espanyol i els llaços amb la resta d’espanyols. Seria per agafar un bol de crispetes i gaudir dels gags, si no fos perquè molts catalans han picat l’ham i es prenen seriosament els disbarats dels propagandistes de la separació. Consignes que són generosament difoses per aquesta part dels mitjans catalans, que per convicció o per interès, han apostat per la ruptura.

És complicat explicar als ciutadans de fora de la nostra comunitat el que estem vivint els catalans no secessionistes, que, de moment, som la majoria. N’hi ha prou amb dos exemples: l’escriptora que va cremar un exemplar de la Constitució a TV3 va ser premiada i ara té més protagonisme a Catalunya Ràdio, l’emissora pública de la Generalitat. Aquesta ràdio s’ha instal·lat a la moda de l’agit-prop sota l’excusa de la participació dels oients amb preguntes en què es planteja la possibilitat d’impedir “físicament” que jutgin a polítics nacionalistes o sobre si cal anar o no als jutjats si un magistrat envia una citació.

Per això fa més mal encara que a un congrés de periodistes siguin tan evidents les absències. Perquè la professió que hauria de servir per traslladar a la ciutadania què està passant a la nostra societat (el famós “així són les coses, i així les hi hem explicat”) s’està convertint en una cosa molt diferent. Podríem fer una reflexió sobre els mals del periodisme espanyol, que són molts, però el que estem vivint a Catalunya supera tot allò que es pot imaginar. Sona a sarcasme escoltar en programes de TV3 crítiques a la “manipulació” d’altres mitjans públics i privats de la resta d’Espanya quan la Generalitat ha convertit la televisió i la ràdio públiques en mers altaveus de la seva línia política.

“Reflexionem sobre el moment actual que viu la informació”. “Reivindiquem el periodisme en majúscules”. “Redefinim la nostra professió”. “Recuperem la credibilitat i el respecte”. “Recuperem el Codi Deontològic que inspira les nostres accions”. Aquests són els bonics lemes que es van tractar en el VI congrés dels periodistes sota l’auspici del col·legi. Excloent a més de mitja professió queda clar que no ha estat més que un brindis al sol, paraules buides que no signifiquen res.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha de representar a tots els periodistes catalans, i encara està a temps de ser un punt de trobada i no un factor de divisió. Però no es construeix la unitat si es deixa de banda ser una entitat professional i es fixa com a objectiu convertir-se en punta de llança en la construcció nacional d’una hipotètica i inviable República Catalana. Política, i no periodisme. Alguns col·legiats ens temem que aquest és l’autèntic projecte de la Junta Directiva.

Sergio Fidalgo
El Mundo
12 de novembre de 2016

Link a l’original