…I al sortir de Catalunya Ràdio


Dimecres 12 d’octubre de 2016. Surto de Catalunya Ràdio cansat, per no dir fins als nassos, de rebatre -sempre en minoria unipersonal- les fal·làcies que copen per complet el debat públic català. Per orgull prefereixo pensar que acabo de participar en un debat, encara que en el fons sóc conscient que he estat objecte d’un atropellament, l’enèsim, impropi d’una societat democràtica, en tractar-se d’una ràdio pública que paguem entre tots els ciutadans, compartim o no el descarat objectiu dels mitjans dependents de la Generalitat, que no és altre que la ruptura entre Catalunya i la resta d’Espanya.

En aquesta ocasió el tema del dia era la celebració de la festa nacional d’Espanya, la Hispanitat, i tres dels quatre tertulians compartien gairebé sense matisos la grotesca tesi que es tracta d’una festa d’origen franquista, que commemora ni més ni menys que un genocidi perpetrat per “els espanyols”, cosa que, en definitiva, se suposa que demostra un cop més el caràcter essencialment antidemocràtic, fins i tot inhumà i en qualsevol cas pervers d’Espanya i dels espanyols.

Poc importa el fet que el 12 d’octubre se celebri per tot el món des de molt abans que naixés el dictador del Ferrol. A Espanya, almenys des de 1918. És igual, el dia de la Hispanitat és una festa franquista i s’ha acabat, la qual cosa per descomptat suposa la constatació que l’actual Estat espanyol no és més que la continuació del règim franquista. També l’himne, la Marxa Reial de 1761, i la bandera d’Espanya, de 1785, són per art d’encantament nacionalista obra de Franco, nascut el 1892. Quan, l’altre dia a Catalunya Ràdio, intentava que els meus contertulians assumissin que Franco no va ser un home excepcional de longevitat sobrenatural com Fausto, que va vendre la seva ànima a Mefistòfil a canvi de la immortalitat, i que per tant no tenia cap sentit atribuir tant abast històric, un d’ells va exclamar: “Ah!, no? I llavors per què ara l’himne no té lletra? Abans tenia una, la de Pemán, però la van haver de treure perquè era franquista”, ha conclòs responent a la seva pregunta sota l’atenta mirada dels altres dos contertulians, embadalits davant un desplegament de coneixement.

La veritat és que per a algú mitjanament llegit no resulta fàcil estar a l’altura en aquest tipus de col·loquis. El cas és que la lletra de Pemán ni tan sols és del període franquista, sinó que el poeta gadità la va escriure per encàrrec d’un altre dictador, Miguel Primo de Rivera, que per cert es va ensenyorir del poder a Espanya esperonat per la burgesia catalana, que -com explica l’historiador israelià Shlomo Ben Ami- va ser la que va crear l’atmosfera histèrica que va ungir a Primo de Rivera amb l’aurèola de “salvador”. Però això forma part de la història de Catalunya que els nacionalistes han tingut a bé esborrar per franquejar el pas cap a Ítaca. El mateix passa amb la important participació de catalans en la descoberta i colonització d’Amèrica. Els noms, entre d’altres, Pere Margarit, Gaspar de Portolà, Pere Alberni o Joan Orpí, fundador de la Nova Barcelona a Veneçuela, han estat degudament obviats perquè en dies com el de la tertúlia en qüestió els meus contertulians poguessin parlar còmodament del genocidi comès per “els espanyols”.

Sigui com sigui, la lletra de Pemán només va ser oficial durant tot just 35 anys dels ¡255! que té la Marxa Reial. Però l’himne d’Espanya, igual que la seva bandera, és una herència franquista, és clar que sí! Els nacionalistes ho reconstrueixen tot, o directament s’ho inventen. I si la Història no coincideix amb la seva interpretació, tant pitjor per a la Història. Tan convençuts estan de la potència del seu aparell de propaganda que ni tan sols els preocupa que la seva reconstrucció d’autoconsum no sigui de cap manera compatible amb la historiografia rigorosa dels principals historiadors d’aquí, com Jaume Vicens Vives, i de fora, com John H. Elliot.

De la mateixa manera que pretenen esborrar de la història la participació catalana a la conquesta d’Amèrica, tampoc els interessa que transcendeixi que els diputats catalans, entre d’altres Ramon Llàtzer de Dou, van ser dels més escèptics quan les Corts de Cadis van abolir el Sant Ofici; ni que alguns dels principals esclavistes espanyols van ser catalans. Presenten a Espanya -Catalunya a part, és clar- com un país endarrerit, ultraconservador i obscurantista, però defugen episodis incòmodes com la Guerra dels Malcontents, una insurrecció de caràcter absolutista i antiliberal, antecedent de les guerres carlines, que va esclatar a Catalunya en 1827 al crit de “Visca el Rei i mori el mal govern!”. No cal dir que tampoc eren catalans alguns dels principals patrocinadors de l’alçament del 18 de juliol de 1936, com Francesc Cambó i Joaquim Bau; ni dos dels principals ideòlegs del nacionalcatolicisme, Isidre Gomà i Enric Pla i Deniel; ni molts dels ministres de Franco com Pere Gual i Villalbí o Laureano López Rodó.

Els nacionalistes han traçat una línia divisòria moral que recorre la història des de l’Antiguitat fins als nostres dies. A un costat, queden “els espanyols” amb la seva colonització, el seu imperialisme, el seu tràfic d’esclaus, el seu militarisme, la seva Inquisició, el seu absolutisme, el seu autoritarisme, la seva africanitat i la seva naturalesa corrupta i costums bàrbars. A l’altra, els catalans, que no tenim a veure amb tota aquesta immundícia espanyola i que ens assemblem molt més als europeus septentrionals. Per aquest motiu volem marxar. Així de fàcil. No hi ha dubte que tot això sura en l’ambient de la Catalunya nacionalista.

“Els espanyols”, és clar, estan sempre en el costat fosc de la història. Així, la colonització espanyola, a diferència de l’anglesa, va ser essencialment destructora, un “genocidi” per emprar el terme més repetit aquests dies per polítics i tertulians nacionalistes i populistes. Ha de resultar tan còmode pensar sense necessitat de documentar-se prèviament llegint, per exemple, a un dels hispanistes més prestigiosos, Elliot, que, en la seva obra Imperis del món atlàntic. Espanya i Gran Bretanya a Amèrica (1492-1830), analitza les similituds i diferències entre les dues colonitzacions. Elliot conclou que “la colonització espanyola va ser molt més inclusiva que la britànica” i atribueix el judici en contra a una barreja de “mandra intel·lectual, narcisisme anglosaxó i prejudicis creats per la Llegenda Negra”. Només cal canviar “anglosaxó” per “nacionalista català” per entendre el festival d’ignorància que hem vist aquests dies per aquests pagaments, on predomina la mandra intel·lectual i la Llegenda Negra s’ha convertit en dogma de fe.

El preocupant és que aquest tipus de coses les diuen sense cap rubor periodistes, historiadors, professors d’Universitat, etcètera. Així doncs, és probable que, per dir-ho en paraules de Julián Marías, tot això no sigui procedent de la “falta d’informació”, sinó del “excés de deformació”, i això “té menys a veure amb la ciència històrica que amb la política”.

Nacho Martín Blanco
Al seu blog
16 d’octubre de 2016

Link a l’original