Hi ha un pla B per Catalunya?


Distensió és la paraula clau en aquesta nova etapa que el Govern de Mariano Rajoy ha emprès per afrontar l’anomenat “problema català”, que més aviat hauríem d’anomenar “problema nacionalista”. Gestos, molts gestos perquè els secessionistes es tranquil·litzin i poder arribar així a un acord. Soraya Sáenz de Santamaría s’ha muntat un despatx a la Delegació del Govern a Catalunya; el llenguatge i les formes del nou delegat del Govern a aquesta comunitat, Enric Millo, busquen facilitar el “diàleg” i les portades dels diaris s’omplen amb promeses de “respecte” a la llengua, la cultura i, no menys important, a les finances autonòmiques perquè els separatistes acceptin evitar el xoc de trens.

Tot fa olor de pacte. Com va dir el periodista Carles Francino en un programa de la televisió convé un “reset” a la situació política catalana, ja que “tinc por que els catalans ens acabem fent mal” després de comprovar “discussions últimament a Catalunya amb un to i sobre unes coses que no havia discutit mai”. Cada vegada es veu més clar que el desafiament secessionista no és una disputa entre” Catalunya “i” Madrid “, sinó entre els mateixos catalans, i molts volen tranquil·litzar les aigües d’un procés que es va autodenominar “la revolució dels somriures” i la visibilitat pública ha acabat en mans dels sectors més radicals que es dediquen a actes d’aldarull com exabruptes a la justícia, cremar símbols d’aquesta Espanya que odien o intentar rebentar actes en defensa de la Constitució, com va passar el passat 6 de desembre a la localitat barcelonina de Rubí.

El Govern de Rajoy busca una treva per guanyar temps i evitar que l’agenda secessionista marqui l’executòria en minoria parlamentària. D’altra banda, l’Executiu secessionista de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras té clar que l’anomenat “Procés” ha entrat en un carreró sense sortida i que cal trobar una cosa digna que puguin vendre al seu electorat com un “triomf” sobre el “Madrid opressor”. Un pas més en el seu viatge cap a la seva desitjada Ítaca, cap a aquesta fantasmagòrica República Catalana en la qual els votants catalans de Ciutadans, PP i PSC són vistos com “adversaris” del “poble català”.

La CUP, tan útil en un moment concret del procés independentista, comença a ser molesta. De mica en mica, tant l’antiga CDC (ara PDC) com ERC l’aniran arraconant perquè al final tot quedi en un duel a dos. Entre Junqueras i el candidat que designin les hosts de l’expresident Artur Mas. Una vegada que el PSC ha estat reduït a un paper de força política menor el somni humit dels dirigents d’ERC està a l’abast de la mà. Disputar-li de tu a tu, i guanyar-li, la partida a l’actual PDC. El líder republicà vol ser el que va ser Jordi Pujol en els 80 i els 90, el “pal de paller”, l’eix al voltant del qual giri la política catalana. I per això necessita tranquil·litat, vendre’s com l’home necessari, com la persona que soluciona problemes, no el que els crea. Per això el seu perfil en els últims mesos s’ha diluït i ha passat de ser la reencarnació de Braveheart a transformar-se en el Gran Negociador.

És clar que tampoc poden retirar del tot el soma independentista als centenars de milers de catalans als quals han convençut que la secessió estava al caure i sense esforç. Les negociacions que, sens dubte, s’estan produint després de les bambolines s’alternen amb els excessos de l’autèntica infanteria del “Procés”, els mitjans de comunicació de la Generalitat i els mitjans privats addictes que han estat generosament regats amb diners públics. Així podem veure com Junqueras es digna assistir a un organisme autonòmic (tot i que ja havien passat aquesta “pantalla” del seu videojoc particular) com el Consell de Política Fiscal i Financera mentre a TV3 i a Catalunya Ràdio es menteix sobre la detenció al seu domicili de l’alcaldessa de Berga. Van afirmar que va ser per penjar una bandera estelada a l’Ajuntament, però el motiu va ser que s’havia negat a comparèixer davant dels tribunals malgrat els múltiples requeriments que va rebre durant mesos. La televisió pública de la Generalitat va convertir un delicte de desobediència a una autoritat legítima, en un atac a la llibertat d’expressió i de pensament. No és un fet aïllat. Qualsevol concentració de vint secessionistes hiperventilats cridant consignes d’odi als símbols comuns de tots els espanyols rep una generosa cobertura en aquest sector de la premsa. I personatges com Empar Moliner són premiats amb més minutatge en els mitjans públics per incitar a l’odi i per cremar un exemplar de la Constitució en directe.

Tots estan bojos per pactar, i es veurà molta escenificació entre el Govern de Rajoy i el de Puigdemont / Junqueras. I molta gesticulació per calmar les respectives parròquies mentre sota mà es busca una solució. Hi ha catalans defensors del projecte comú espanyol que estan molt preocupats, temen que es reediti el cas d’Aleix Vidal-Quadras de 1996. Que els constitucionalistes catalans tornin a ser la moneda de canvi per apaivagar als secessionistes. Que se segueixi avançant en l’atropellament als drets dels castellanoparlants a les escoles públiques catalanes i en tots els nivells de l’administració. Que se segueixi regant a tertulians, periodistes i columnistes addictes amb els diners que es nega a la sanitat. Que els acadèmics i professors d’universitat que creuen en la convivència entre tots els espanyols siguin arraconats mentre els que difonen la ruptura de llaços són premiats.

No és un temor infundat. L’exemple dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat és un bon mirall de com els secessionistes consideren que ha de ser la seva Catalunya. Tertúlies de quatre separatistes, amb el suport del moderador, contra un agosarat comunicador que compleix el paper de constitucionalista de guàrdia al qual sacsejar. Un antic showman ficat a periodista que fa massatges a un dels assassins de l’empresari Bultó i li acaba definint com “un gran reserva de l’independentisme”. Programes en el qual es falta al respecte als votants, militants i dirigents de partits constitucionalistes sense que ningú dimiteixi. Per tant, és normal que molts pensin que si hi ha pacte entre el Govern de Rajoy i la Generalitat, i per tant tot el desafiament secessionista i la seva fugida cap endavant els surt de manera gratuïta, a partir d’ara s’instal·larà una mena de barra lliure en què tot aquell català que discrepi del pensament únic separatista serà obsequiat amb la mort civil.

Però sóc optimista. No em preocupa el possible pacte entre Rajoy i el duo Puigdemont / Junqueras si és un pas enrere per aconseguir impuls. Si Moncloa i els cossos superiors de l’Administració General de l’Estat tenen un full de ruta per reconquistar els cors dels catalans que han estat enverinats per la manipulació dels líders secessionistes, no em faria res que s’arribés, a curt termini, a cert nivell de tripijoc entre els dos governs.

Els separatistes han guanyat la primera part de la trobada. Han imposat el seu llenguatge, han aconseguit que milions de catalans es fabriquin un relat fals, el que Catalunya és maltractada (sobretot fiscalment) per la resta d’Espanya i que amb la secessió es viuria millor i hi hauria més llibertat. També han copat els principals llocs de poder i prestigi de les administracions públiques, les universitats i la societat civil. Però no han guanyat el partit. Encara som milions els catalans que creiem que Espanya val la pena. Necessitem que ens donin suport, que no ens sentim sols quan hem d’enfrontar a una maquinària de propaganda molt eficaç i molt ben greixada. I, sobretot, el Govern de tots els espanyols ha de desmuntar una a una les mentides que els separatistes difonen.

Cal un pla B. Jo vull creure que sí que n’hi ha, que Espanya no es pot permetre el luxe que Catalunya s’acabi separant per desídia dels seus governants. Per aquest motiu espero que les meves esperances siguin una realitat. Les meves ho són per raons sentimentals i cíviques, de voler pertànyer a una gran democràcia com l’espanyola. Però espero que, almenys, ni que sigui perquè 200.000 milions del PIB espanyol no s’evaporin, a “Madrid” algú tingui un full de ruta per revertir els trenta-cinc anys que ens porten d’avantatge els secessionistes des que el 1980 Jordi Pujol va accedir a la Presidència de la Generalitat i va començar el seu pla de “construcció nacional”.

Sergio Fidalgo
El Mundo