Esperpent secessionista, no català


L’autodenominada “revolució dels somriures” separatista fa temps que ha entrat en mode esperpent. Si a Carles Puigdemont o Oriol Junqueras els hagués donat per passejar pel madrileny Callejón del Gato, on habitaven els miralls deformants que va glossar Valle-Inclán, aquests haguessin rebentat. No per la major o menor bellesa física d’aquests dos polítics, sinó perquè representen l’absurd amb majúscules, i tanta concentració d’energia distorsionant no hi ha matèria que ho resisteixi.

Resulta graciós que la Generalitat demani “lleialtat institucional” al Govern que encapçala Mariano Rajoy perquè Barcelona sigui la seu de l’Agència Europea del Medicament. La Ciutat Comtal mereix acollir aquest important organisme, però els partits secessionistes no ajuden amb els seus continus atacs, ofenses i insults a totes les institucions que ens representen a tots. Els del “Espanya ens roba” exigeixen la “lleialtat institucional” que incompleixen cada dia. Encara sort que tot i que els separatistes no es consideren “espanyols”, tenim un Executiu que considera que tots els catalans som ciutadans d’aquest país, i ens tracta com el que som, espanyols de ple dret. I vetlla pels nostres interessos, com ho fa amb la resta de compatriotes.

L’esperpent continua amb els continus viatges de Junqueras, Mas, Puigdemont i Romeva, ordenats com els germans Dalton, de major a menor alçada política, que no física, i sense voler comparar-los amb atracadors de bancs. Les seves faltes són més d’ordre moral i cívic. En excursions busquen vendre les “bondats” del projecte separatista. Intenten difondre a l’estranger el que és un acte antidemocràtic: considerar que hi ha catalans de primera (la minoria que busca la secessió) i de segona (la majoria que vol formar part d’Espanya).

Els dirigents separatistes volen trencar Espanya i es queixen que el cos diplomàtic espanyol no els posi la catifa vermella. I a més els molesta que els nostres ambaixadors expliquin als mandataris estrangers les pretensions excloents dels secessionistes. I quan, de manera legítima, el Govern central protesta pel que és un abús dels fons públics que provenen dels impostos de tots els espanyols, per vendre en altres països la ruptura d’Espanya, els secessionistes es fan els ofesos. Dóna o no dóna per a una novel·la de Valle-Inclán?

Un altre esperpent d’aquest fulletó per lliuraments té com a protagonista a l’heroi de diverses generacions de progres d’aquest país. Quin ésser humà amant de la igualtat i la justícia social no ha cantat L’estaca en una nit d’amistat per les tavernes de Burgos, Sevilla o Madrid? Aquest himne ha estat, és i serà un dels signes d’identitat de tot aquell que vulgui demostrar la seva afecció a l’internacionalisme obrer, la solidaritat entre pobles i la lluita per l’emancipació dels oprimits.

Una cosa és que Llach canti seus clàssics antifranquistes en un campus o en una concentració pels drets humans, i una altra molt diferent és anar donant discursos per Catalunya en què s’amenaça als funcionaris de la Generalitat que, per la seva voluntat de complir les lleis vigents en un país democràtic com Espanya, no obeeixin els dictats del Govern de Junts pel Sí. Aquest excantautor ha decidit passar de l’estaca al garrot, a la sanció i, perquè no dir-ho, a la marginació d’aquells treballadors públics que simplement compleixin amb la seva obligació: no saltar-se les normes.

El curiós és que els secessionistes estan tan segurs de la seva impunitat que han penjat aquests discursos en les xarxes socials. La xarxa està plena d’intervencions glorioses de personatges com l’exjutge Santiago Vidal o l’historiador Víctor Cucurull. Si no coneixen a aquest últim intel·lectual ja triguen a connectar-se a Youtube o al portal Dolça Catalunya amb un pack de crispetes i començar a gaudir. Si s’ho prenen seriosament, s’indignaran. Si ho gaudeixen com el que és, l’autèntic hereu de les pel·lícules de Pajares i Esteso, passaran una vetllada entretinguda.

Aquest tipus de personatges, molts d’ells amb ajudes públiques de les administracions que controlen els separatistes, porten anys predicant per tot Catalunya la necessitat de trencar els llaços amb la resta d’espanyols. Els uns, com Llach, de manera més suau i generalment sense caure en excessos, altres amb discursos que fregaven el deliri. Les tesis, les de sempre. Que Espanya és una democràcia de baixa intensitat que oprimeix els anhels de llibertat del poble català. Que Espanya saqueja a Catalunya els diners que necessita per progressar econòmicament i garantir el benestar de les noves generacions. Que Espanya no comprèn ni tolera la diferència cultural que suposa el tenir una llengua tan rica com el català.

Als secessionistes no els importa que la majoria dels catalans se sentin espanyols. Ni que la llengua catalana, gràcies a les institucions creades per la Constitució del 78, tingui a Catalunya un reconeixement públic i un suport excepcional en l’àmbit educatiu, empresarial, comunicatiu i cultural. Ni que els mecanismes de solidaritat interterritorial siguin els mateixos que hi ha en qualsevol democràcia avançada. Ni que Catalunya és rica, sobretot, pel treball de milions de ciutadans provinents de la resta d’Espanya en les fàbriques de Barcelona i altres localitats d’aquesta comunitat autònoma.

Per intentar convèncer els ciutadans no han dubtat a falsejar la història i retorçar les dades. I han creat un aparell propagandístic que comença a les escoles bressol i a les escoles de primària i acaba en els menjadors de totes les llars catalanes, gràcies als mitjans de comunicació públics i privats subvencionats que no dubten a posar els seus periodistes al servei de la causa de la secessió. Però malgrat els seus esforços durant més de tres dècades segueixen sense ser majoria. La consulta del 9-N va demostrar que els secessionistes, fins i tot fent trampes al solitari ampliant el cens a col·lectius que en unes eleccions no tenen dret a vot, no són suficients per imposar una separació de Catalunya per les braves.

I des d’aquest moment s’ha passat de la revolució dels somriures a l’esperpent català. Per mantenir la ficció que la seva causa segueix ben viva no dubten a recórrer a una sèrie de personatges estrambòtics que es dediquen a escalfar l’ambient, per intentar mantenir alta la moral de la seva gent. Els discursos de Llach no fan més que revelar una realitat: a la Catalunya de Puigdemont i Junqueras no es respecten les lleis d’una democràcia consolidada com la que consagra la Constitució de 1978.

Els secessionistes saben que han perdut, però segueixen jugant amb la ficció que hi ha una legalitat catalana al marge de l’espanyola. No els importa no ser majoria, ni mancar de tot tipus de suport internacional, ni tan sols fer el ridícul, com quan es va difondre una gravació del número dos del PDeCAT, David Bonvehí, en què assegurava que si feia falta ja buscarien un candidat “autonomista”, i per tant no separatista, per al seu partit. Al final Oriol Junqueras va culpar el “Estat” d’intentar debilitar el procés secessionista amb l’difusió d’aquesta conversa que va tenir lloc en un restaurant, quan a la taula del costat hi havia dos dirigents d’ERC. Serien 2 infiltrats del CNI? Un altre esperpent més.

“Hem de buscar candidats autonomistes per si no acaba bé la cosa”. Ja no enganyen a ningú, excepte als que viuen de que el ‘Procés’ segueixi endavant. Que són molts. La recepta per revertir la bogeria que està vivint Catalunya és simple, però requereix valor i voluntat: respecte a la llei i suport a les entitats cíviques catalanes que lluiten per mantenir els llaços amb la resta d’espanyols desmuntant les mentides dels secessionistes. Pedagogia del molt que les administracions públiques fan per Catalunya i desmentir la propaganda dels independentistes. I així, segur que la causa de la bona convivència guanyarà. I acabarem amb l’esperpent secessionista, que no català.

Sergio Fidalgo
El Mundo
5 de maig de 2017

Link a l’original