Els maleïts i els herois


Iván Tubau va ser un comunicador total. Professor a la facultat ‘mare’ de totes les escoles superiors de periodisme a Catalunya, la de la Universitat Autònoma. Articulista brillant. Expert en periodisme cultural. Actor, director televisiu i exmàxim responsable de Playboy a Espanya. Podria haver estat un dels grans referents de la premsa catalana. Però no ho és. El seu pecat? No formar part de la casta nacionalista, no combregar amb la visió idíl·lica d’una tribu oprimida per un Estat que els independentistes consideren post-feixista i no posar per sobre dels drets individuals les necessitats del clan.

Un home lliure com Tubau només podia acabar on va acabar: sent un dels intel·lectuals que van signar el manifest que posteriorment va donar lloc al naixement del Partit de la Ciutadania. És a dir, de Ciutadans. Encara que hagués donat igual que hagués format part del Partit Popular, o del sector no sobiranista del PSC. També la Catalunya oficial l’hagués ignorat en produir-se la seva mort. No ser nacionalista pota negra obliga a pagar peatge en aquesta comunitat autònoma. Qui no sigui secessionista en major o menor grau no gaudirà ni de grans esqueles ni de grans laments per part de les autoritats que diuen representar a tots els catalans, quan només treballen per al 48% que els vota.

No és estrany que la Catalunya oficial pràcticament hagi ignorat la mort d’un dels seus periodistes més audaços. Els discursos emocionants els guarden per als ‘seus’. Encara que morin per morts tan poc heroiques, tot i que igual de doloroses, com un tràgic accident de bicicleta en un carrer de Barcelona. A aquest enterrament no va faltar ningú. Al de Tubau van estar absents gairebé tots, excepte els seus amics, familiars i (alguns) companys de causa i de professió que van saber apreciar a un bon periodista que sempre va donar la cara per la llibertat, la pluralitat i la tolerància.

Tubau mai va incitar a la societat catalana a dividir-se en dues parts. Ni al fet que una meitat mirés per sobre l’espatlla a l’altra. Ni va exacerbar els sentiments de superioritat dels que ja es creien superiors als seus compatriotes. L’Iván, a qui no vaig conèixer, però amb el que segur que m’hagués fet fora unes bones rialles, no pensava que els governants andalusos envien nens a Catalunya a esnifar cola pels carrers de Barcelona. Com va insinuar aquesta patriota ficada a consellera de ‘Benestar Social’ que actualment escalfa poltrona en els escons d’honor del Parlament autonòmic.

Tampoc compartia la deriva a la qual Puigdemont i els seus han sotmès als mitjans públics de la Generalitat, exacerbant el comportament sectari marca de la casa des del mateix moment de la fundació d’aquests mecanismes d’agitació i propaganda. Ni li hagués comprat a Junqueras els fal·laços arguments econòmics per intentar justificar l’impresentable ‘Espanya ens roba’. Per això era un maleït, perquè no era ‘d’ells’. Però Tubau era tan gran que no necessitava ser dels ‘nostres’, dels que defensem el constitucionalisme a Catalunya. No havia de mostrar ni carnet, ni adhesió a cap causa.

Perquè Tubau era Tubau. Un ‘enfant terrible’ que jugava a agitador cultural i mediàtic i que podia dir qualsevol cosa de qualsevol. A això se’n diu ser un lliurepensador, i exercia aquest paper a consciència. Per aquest motiu tots els organismes, incloent el Col·legi de Periodistes, han sabut buscar excuses o silencis per no compartir el dolor dels seus cercles pròxims. Iván era un maleït, no un heroi. Les fanfàrries queden per als caiguts per la pàtria. I Tubau més que patriota, era un intel·lectual que valorava a les persones per sobre de les banderes.

Sergio Fidalgo
El Confidencial
24 de novembre de 2016

Link a l’original