Quan els mitjans ataquen: el cas de Tey a Londres


El dijous 12 de maig d’aquest any va tenir lloc una conferència-col·loqui del president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont (CDC), a Londres, convocada pel think tank Chatham House. Després de la seva intervenció -en anglès- Puigdemont va respondre -en català- a les preguntes del públic. Entre aquestes, la realitzada per Miriam Tey, editora i membre de la Junta Directiva del Grup de Periodistes Pi i Margall.

No obstant això, la informació pels escassos mitjans de comunicació que es van fer ressò de la conferència-col·loqui, i que van incloure el torn de preguntes en les seves peces informatives, ha respost més a la ja trista estratègia d’assenyalar l’adversari polític que a la de informar del que va succeir.

Així, en paper, només Ara fa esment a la pregunta de Tey. De fet, és l’única menció a les preguntes realitzades. Com presenta la qüestió? Com a “incident”, l'”únic incident”. És a dir, fer una pregunta incòmoda ha de ser poc habitual a Catalunya ja que no hi ha molts “incidents” a la premsa, que llegim tots els dies. Es fan preguntes incòmodes o no?

De tota manera, la peça del diari Ara -signada per Quim Aranda- queda a anys llum del tractament informatiu realitzat per Vilaweb i una sucursal de la pàgina web Directe.cat. El primer li ha dedicat almenys dues peces a la pregunta de Tey. Una, en la qual es transcriu la pregunta de l’editora -en anglès- i la resposta del president autonòmic -en català-, i en la qual es qualifica Tey com “membre de Societat Civil Catalana” malgrat que es va presentar -com queda demostrat en el vídeo- en tant que “editora de Barcelona” i “catalana”. Per Vilaweb, que no signa cap de les dues peces, la pregunta va ser “especialment dura”.

La segona peça de Vilaweb és el clar exemple d’assenyalament al dissident i intent de desacreditar la persona per fer oblidar el que diu i que el focus es centri en qui ho va dir. Així, menys de vuit hores després de la primera peça, el diari indica que “la dona que va voler desacreditar Puigdemont a Londres va ser una polèmica alt càrrec del Govern espanyol, amb el PP”. Però no d’un govern qualsevol, no; parlem del govern de… 2003! Tey va ser llavors directora de l’Institut de la Dona.

En la informació, a més, s’assenyala que Tey és fundadora de Societat Civil Catalana. Però no figura a la llista de fundadors d’aquesta entitat i sí com a membre de la seva Junta Directiva. I, per si no queda prou clar l’intent d’assenyalar a l’editora, s’inclou un totum revolutum amb el nom d’Eduardo Zaplana (PP), el títol d’un llibre anomenat Todas putas i una entrevista al digital Crònica Global de fa més d’un any.

En aquesta línia informa una pàgina web anomenada Geopolítica.cat (relacionada amb la web Directe.cat) que veu necessari introduir el nom de José María Aznar al titular, a més de les paraules “ataca” i “escaldada” per Tey. El text d’aquesta web -sense signar, és clar- no té res a veure amb el periodisme i es demostra per frases com “indigestió política greu en l’espanyolisme”, “diplomàtics camuflats” i “disfressada de societat civil, de ciutadana normal i preocupada per la deriva separatista” per fer referència a l’editora catalana. Per no parlar de la referència al llibre editat per Tey, que bé podria merèixer una querella contra la pàgina web. Per descomptat, això no és periodisme. És una altra cosa.

Con estos mimbres no cal saltar a Twitter, per exemple, per comprovar les formes i mètodes que té el nacionalisme a Catalunya per entendre el pluralisme, la llibertat d’opinió i, sobretot, el periodisme. Ara resultarà que les preguntes molesten. ¿Però no anava d’això el periodisme?

Daniel Tercero García
17 de maig de 2016